CONFERÈNCIA INAUGURAL
Daniel Giralt-Miracle
La recuperació del patrimoni i el seu fet diferencial
Els edificis i els monuments perviuen, però els papers són fugissers i moridors. O es destrueixen o els destruïm. I en queda poca memòria. Més encara de la gràfica comercial. Els temps canvien, els productes són fungibles i es renoven, les empreses es transformen i els seus suports gràfics queden obsolets, de manera que els que conservem esdevenen relíquies.
Per tant, us felicito per la iniciativa que heu tingut, perquè indiscutiblement aquest patrimoni que us heu proposat conservar, el que recupereu i el que ja no deixeu malmetre, constitueix un capítol essencial de la història moderna d’aquesta ciutat, ja que des del segle XIX, quan les arts gràfiques van jugar un paper cabdal en la crònica de la nostra vida quotidiana, Igualada, ciutat capdavantera del nostre país tant en l’àmbit industrial com comercial, també va generar tota una producció gràfica que cal tenir en compte. Un material que moltes vegades es negligeix o es menysprea però que hem de posar en el lloc que pertoca perquè forma part de la nostra història.
No faré un repàs historiogràfic de la nostra gràfica. Em limitaré a fer un repàs dels suports gràfics que des del segle XIX ens han portat a la comunicació visual contemporània. Un temps en el que hem passat des dels recursos primaris de les arts gràfiques inicials, fins als propis de les indústries gràfiques modernes, que ens permetien comunicar-nos amb el proïsme més proper i que amb l’era digital han iniciat un nou període que ens insereix de ple en el món global.
Sembla que els xinesos van ser els capdavanters de tot l’art de l’estampació, ja fos amb els seus segells o amb els seus xilogravats. Però el punt de partida occidental, com sabeu s’inicia amb Gutenberg (s. XV) i la seva premsa, que ben aviat s’escampa per tota Europa i que ja al segle XVI i XVII trobem als Països Catalans, particularment vinculada a la literatura religiosa i a la novel·la de cavalleries, que s’estampen per mitjà dels tipus mòbils inventats per l’impressor alemany.
Per mi, precedents interessant de la nostra pròpia indústria gràfica, divertits per la seva forma i pel seu fons, son els goigs i els al·leluies del segle XVII. Aquelles composicions religioses de caràcter popular característiques de Catalunya que s’utilitzaven per cantar les glòries de la Mare de Déu i els Sants i que combinaven de manera molt simple el text i la imatge.
La indústria gràfica, però, s’expandeix quan a les premses manuals s’introdueixen els progressos tècnics derivats de la revolució industrial (s. XVIII), que arriba a Europa a mitjans del segle XX.
Els papers adequats, les tintes adients, la varietat de colors i la densitat de la tinta que permet resistir el pas del temps; el salt del gravat xilogràfic i calcogràfic als procediments fotomecànics; i, sobretot, l’arribada de la fotolitografia (antecedent de l’òfset) modernitzen el món gràfic just en el moment en que neixen la propaganda i la publicitat, o potser és la que la propaganda i la publicitat neixen quan disposen del mitjans necessaris per a difondre’s abastament.
Ens trobem en l’època modernista, quan els tipus de lletra adquireixen la màxima varietat i les lletres de fusta comencen a ser substituïdes pel plom, als caixistes i a la caixa universal, i també quan l’enquadernació comença a deixar de ser manual per ser mecànica.
Les marques de llibres, amb les seves filigranes que identifiquen els fabricants dels papers, configuren uns monogrames de gran riquesa gràfica que només es poden veure mirant el paper a contrallum. Són unes marques molt properes també als ex-libris, que no deixen de ser equiparables a les marques i logos actuals.
Aquests elements que serveixen per identificar el propietari d’un llibre són molt diversos, tot i que normalment poden classificar-se en estilístics o temàtics. Però la conjunció d’una imatge i d’un text que acredita la propietat del col·leccionista aporten a tota Europa una gran riquesa creativa que obre les portes a les propostes més innovadores de la modernitat.
D’altra banda, el perfeccionament de les arts gràfiques, tant en l’època tipogràfica com en la litogràfica, permet el desenvolupament de diàries, revistes il·lustrades, ja sigui d’informació general, artístiques o literàries, i almanacs il·lustrats o cançoners populars, etc., tan abundants en el modernisme com en el noucentisme.
Però indiscutiblement, l’avenç més espectacular en el camp comunicatiu és el que aporta el cartell. Pel seu format que permet una gran visibilitat i per tant una important presència pública, per l’articulació dels seus discursos mitjançant el text (la lletra) i la imatge. Sigui com sigui aquest suport possibilita que els cartells surtin del cercle íntim de les famílies, les associacions i les parròquies per irrompre en l’espai públic i esdevenir un crit d’alerta i una clara promoció d’una activitat, producte o missatge publicitari o polític.
Si inicialment segueix l’esperit de les belles arts i es decoratiu i historicista, de mica en mica es fa mes sintètic, més agressiu i punyent, fins arribar a la caricatura o a l’essència gràfica i literària del producte que es promociona. Amb la gran novetat de poder jugar amb el color gràcies als recursos litogràfics i a l’abundància de tintes.
L’altra novetat és l’anunci comercial, particularment el que s’insereix en revistes i diaris, que altera la compaginació habitual aleshores: un pa de lletra compacte que pràcticament no deixa marges blancs i combina titulars i text. A més, aquests gràfics, poc a poc es van fent grans i passen del petit format a ocupar la pàgina sencera.
No podem oblidar la importància del petit imprès, les targetes comercials i els prospectes, les targetes de visita, els christmas i les felicitacions de cap d’any, les invitacions a actes diversos, els programes de música, teatre o festes, els carnets, les etiquetes, factures, accions, rebuts i els calendaris mural o de butxaca, sempre vinculats a un producte, a una associació, etc. que els donaran identitat i renom gràcies als elements gràfics i tipogràfics que utilitzin. En definitiva, elements comunicatius, que més enllà de les marques, serveixen a les empreses o associacions per mostrar el seu tarannà, per la qual cosa sovint demanen recursos tècnics i composicions gràfiques que se signifiquin per la seva modernitat.
No podem oblidat tampoc tots els elements que sorgeixen de l’àmbit més personal i familiar: targetes, participacions de naixement, casament, defunció, recordatoris, primeres comunions, primeres misses, etc.
I ballant entre un i altre camp hem d’esmentar uns elements de gran popularitat: el cromo amb el qual juguen els infants i que es col·lecciona per les seves imatges, i la targeta postal, que universalitzarà ciutats, monuments, escultures, figures folklòriques, fent arribar les imatges molt més enllà de l’escenari local i provocant en el seu moment una autèntica revolució.
I qui són els creadors d’aquesta imatgeria? qui són els que donen forma a cadascun d’aquests elements aplicant les tècniques més modernes de cada època?
Inicialment va ser els artistes, aquells que sabien dibuixar i pintar i que havien après a les escoles d’arts i oficis i de belles arts com retolar i com treballar la figura. Primer ho van fer amb esperit classicitzant però de mica en mica, a mesura que la societat avançava van incorporar recursos tècnics que els van permetre millorar la qualitat del seus productes i augmentar la quantitat de l’edició. Però amb la cromolitografia i els cartells de gran format els artistes es van transformar en creadors gràfics, croquistes i dibuixants publicitaris, que en els anys cinquanta del segle XX es van nomenar grafistes, tot i que actualment s’ha imposat la denominació de dissenyadors gràfics. En la dècada dels seixanta van aparèixer les agrupacions professionals i col·legials que reconeixien l’estatut propi d’aquests professionals, perquè l’ofici s’havia transformat en una professió, una professió competitiva, creativa, innovadora, que va viure un gran trasbals amb l’aparició de la televisió i que començà una nova era amb l’arribada els recursos digitals.
Una era en la que abunden nous professionals, sorgits avui de centenars d’escoles de disseny, foto, moda o vídeo, que són els que permeten que les imatges de la modernitat tinguin suport gràfic i siguin reproduïbles, a diferència de la pintura i l’escultura que defensen la unicitat de l’obra, perquè en el camp gràfic el que es vol és la universalitat, aconseguir la màxima difusió i seduir l’espectador perquè participi de la seva proposta, encara més en aquest món global de l’era de les xarxes socials i els recursos digitals, que viu una transformació permanent, en la que sembla que no hi ha límits i que ens desconcerta als fills de Gutenberg, tot i reconèixer que aquest és el llenguatge quotidià dels nostres successors.
I els hem d’encoratjar en aquest camí, sempre però tenint present els antecedents. Per això celebro la creació d’aquest Fons històric de la gràfica local que farà possible la incorporació a la nostra memòria d’aquest procés en permanent mutació i que ara més que mai que explica qui som, com som, com hem estat i com volem ser.
Daniel Giralt-Miracle
Director d’honor de Fons Gràfic, el Disseny fet a Igualada
Adoberia Bella. Igualada, 15 de desembre de 2018